Enfront de la corrupció sistemàtica, cal organitzar-se 
Isidre Marías, 13 d'abril de 2022
És com si, avui, Jack l'Esbudellador, Hannibal Lecter i
els profil·les, s'haguessin convertit en instruments d'una nova
mitologia que ens permet de trobar el sentit de la vida, com antigament
la mitologia grega. Ho diu Pacôme Thiellement (L'ênquete infinie), un filòsof francès actual, tot terreny, com han de ser els filòsofs.
Quan Jack l'Esbudellador arriba, neix la diferència entre els assassins organitzats i els desorganitzats. Sempre hi havia hagut assassins desorganitzats, –múltiples i també desorganitzats. Però, no és només que el criminal sigui, ell mateix, organitzat en la seva individual tasca criminal. Si no que, amatents a establir sinergies delictives, s'organitzen entre ells, en xarxa, com correspon als nostres temps. Aquestes activitats poden incloure tràfic de persones, tràfic de drogues, mercaderies il·lícites i armes, robatori a mà armada, falsificacions, blanqueig de capitals i tràfec de material sanitari a l'engròs en temps atribolats per la pandèmia.
De vegades, donen mostres de gran creativitat, una que els permet d'endur-se el profit del seu delicte sense ni embrutar-se les mans, que no tot ha de ser Pulp Fiction,
com si diguéssim. Alguns els admiren la murrieria i, potser, –només
potser–, els envegen la pensada i la resolució. Mentrestant, altres ens
quedem estupefactes i indignats, –molt indignats–, però muts i a la
gàbia de les nostres coses de cada dia.
Desorganitzats, veiem com, amb una naturalitat que esparvera, de forma persistent, s'intenta desprestigiar els serveis públics en benefici dels negocis privats, sense gairebé adonar-nos que això constitueix una corrupció moral. Però, és que això no és sinó la interfície, comunament assumida, d'una mentalitat depredadora del que és, o hauria de ser, de tothom. I ja més lluny de la vista de qualsevol, proliferen i es reprodueixen els que, ben organitzats, viuen de l'extracció de beneficis a costa del que és de tots. Però, per això, els cal estar ben relacionats i crear complicitats. Mentre que, generalment, amb algunes honroses excepcions, els que tenen per missió vigilar i informar, –la justícia, la policia i els mitjans de comunicació–, es limiten a buscar només allà on arriba la llum del fanal, com aquell borratxo de l'acudit, que havia perdut les claus.
Els diners públics sense control de la pandèmia, –i doncs què ens pensàvem!–, han reviscut el fantasma de la corrupció, que sempre camina per la fosca. Els milions destinats a comprar d'urgència material sanitari ens han retornat als usos i les imatges dels grans sumaris judicials: empresaris sense escrúpols, luxe obscè, polítics recitant l'argumentari del "tot en regla" i familiars que apareixen al lloc adequat al moment oportú. El dejà vu, vaja.
I és que, tal com diu el penalista Joan Queralt, amb la corrupció no hi ha ta tia. Estem on estàvem, si no és que estem pitjor. La necessària regeneració democràtica, amb polítiques preventives, identificant els riscos, –que són les oportunitats que ensumen els espavilats–, dissenyant estratègies per a la seva contenció i, en última instància, la seva repressió, sigui penal o disciplinària, ha brillat per la seva absència.
En els temps d'encanallament polític que vivim, poden sortir de la foscor, –o tan sols d'una lleu penombra–, un parell de vividors, que s'emporten més de 6 milions d'euros en comissions per aconseguir material sanitari defectuós amb el preu artificialment inflat, durant els pitjors dies del confinament, quan tanta bona gent oferia ajuda tenint molt poc, i proclamar, sense pudor, que el que ells fan "és el normal".
La delinqüència organitzada s'ha fet intersticial en la nostra societat i, pel que veiem, s'entremescla tant amb el món empresarial com amb la política. Però, compte, ni tots els empresaris funden el seu negoci en el drenatge dels recursos públic per al profit privat, ni molts d'aquests aprofitats són ben bé empresaris, per més que se'n diguin. Ni tampoc tots els polítics o càrrecs públics entren en conxorxa amb aquests oportunistes. Alguns sí, és clar. Perquè el que passa amb alguns partits és d'un desvergonyiment absolut i es repeteix amb massa freqüència; són pràctiques reiterades que remeten a l'Espanya classista i tramposa, que mai no ha estat abandonada per sectors d'aquesta dreta patriotera. I a la nostra covarda, vella i tan salvatge terra, –com deia l'Espriu de Catalunya–, també n'hi podem posar un bon tall a l'olla.
Quina mena de moral cal tenir, –a l'escàndol de les mascaretes–, per a lucrar-se així de les necessitats vitals de la gent i de manera tan ostentosa?
Si no ens organitzem per a defensar el que és públic, la sanitat, l'ensenyament i tot el que tenim en comú, no només no aturarem l'actual deriva, sinó que cada vegada ens precipitarem més en l'abisme del campi qui pugui que ens dissol com a societat. No hi ha solucions individuals sostenibles, que només ho són les solucions col·lectives i, per a procurar-les, cal organitzar-se. Si només s'organitza la delinqüència, ho tenim molt fotut. La Marea Blanca en defensa de la Sanitat Pública, és un intent coratjós d'organitzar-se i plantar cara.
Quan Jack l'Esbudellador arriba, neix la diferència entre els assassins organitzats i els desorganitzats. Sempre hi havia hagut assassins desorganitzats, –múltiples i també desorganitzats. Però, no és només que el criminal sigui, ell mateix, organitzat en la seva individual tasca criminal. Si no que, amatents a establir sinergies delictives, s'organitzen entre ells, en xarxa, com correspon als nostres temps. Aquestes activitats poden incloure tràfic de persones, tràfic de drogues, mercaderies il·lícites i armes, robatori a mà armada, falsificacions, blanqueig de capitals i tràfec de material sanitari a l'engròs en temps atribolats per la pandèmia.
Desorganitzats, veiem com, amb una naturalitat que esparvera, de forma persistent, s'intenta desprestigiar els serveis públics en benefici dels negocis privats, sense gairebé adonar-nos que això constitueix una corrupció moral. Però, és que això no és sinó la interfície, comunament assumida, d'una mentalitat depredadora del que és, o hauria de ser, de tothom. I ja més lluny de la vista de qualsevol, proliferen i es reprodueixen els que, ben organitzats, viuen de l'extracció de beneficis a costa del que és de tots. Però, per això, els cal estar ben relacionats i crear complicitats. Mentre que, generalment, amb algunes honroses excepcions, els que tenen per missió vigilar i informar, –la justícia, la policia i els mitjans de comunicació–, es limiten a buscar només allà on arriba la llum del fanal, com aquell borratxo de l'acudit, que havia perdut les claus.
Els diners públics sense control de la pandèmia, –i doncs què ens pensàvem!–, han reviscut el fantasma de la corrupció, que sempre camina per la fosca. Els milions destinats a comprar d'urgència material sanitari ens han retornat als usos i les imatges dels grans sumaris judicials: empresaris sense escrúpols, luxe obscè, polítics recitant l'argumentari del "tot en regla" i familiars que apareixen al lloc adequat al moment oportú. El dejà vu, vaja.
I és que, tal com diu el penalista Joan Queralt, amb la corrupció no hi ha ta tia. Estem on estàvem, si no és que estem pitjor. La necessària regeneració democràtica, amb polítiques preventives, identificant els riscos, –que són les oportunitats que ensumen els espavilats–, dissenyant estratègies per a la seva contenció i, en última instància, la seva repressió, sigui penal o disciplinària, ha brillat per la seva absència.
En els temps d'encanallament polític que vivim, poden sortir de la foscor, –o tan sols d'una lleu penombra–, un parell de vividors, que s'emporten més de 6 milions d'euros en comissions per aconseguir material sanitari defectuós amb el preu artificialment inflat, durant els pitjors dies del confinament, quan tanta bona gent oferia ajuda tenint molt poc, i proclamar, sense pudor, que el que ells fan "és el normal".
La delinqüència organitzada s'ha fet intersticial en la nostra societat i, pel que veiem, s'entremescla tant amb el món empresarial com amb la política. Però, compte, ni tots els empresaris funden el seu negoci en el drenatge dels recursos públic per al profit privat, ni molts d'aquests aprofitats són ben bé empresaris, per més que se'n diguin. Ni tampoc tots els polítics o càrrecs públics entren en conxorxa amb aquests oportunistes. Alguns sí, és clar. Perquè el que passa amb alguns partits és d'un desvergonyiment absolut i es repeteix amb massa freqüència; són pràctiques reiterades que remeten a l'Espanya classista i tramposa, que mai no ha estat abandonada per sectors d'aquesta dreta patriotera. I a la nostra covarda, vella i tan salvatge terra, –com deia l'Espriu de Catalunya–, també n'hi podem posar un bon tall a l'olla.
Quina mena de moral cal tenir, –a l'escàndol de les mascaretes–, per a lucrar-se així de les necessitats vitals de la gent i de manera tan ostentosa?
Si no ens organitzem per a defensar el que és públic, la sanitat, l'ensenyament i tot el que tenim en comú, no només no aturarem l'actual deriva, sinó que cada vegada ens precipitarem més en l'abisme del campi qui pugui que ens dissol com a societat. No hi ha solucions individuals sostenibles, que només ho són les solucions col·lectives i, per a procurar-les, cal organitzar-se. Si només s'organitza la delinqüència, ho tenim molt fotut. La Marea Blanca en defensa de la Sanitat Pública, és un intent coratjós d'organitzar-se i plantar cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada