La responsabilitat individual i col·lectiva front a la desmobilització ciutadana

Marea Blanca de Sant Cugat, 4 de maig de 2022

 

Fa unes setmanes, amb motiu del Dia Mundial de la Salut, vam participar en el que havia de ser una gran jornada de lluita. Hi va haver un esforç molt important per fer una convocatòria transversal que aplegués a tots els col·lectius afectats, que finalment som tots i totes. Es va preparar amb un parell de mesos per davant i la campanya va destacar per ser imaginativa i nova. Els col·lectius convocants van fer una difusió creativa, potent i curosa a xarxes. Paral·lelament, a nivell local, es van organitzar actes de recolzament a mida de cada població.

No cal dir que els objectius eren clarament compartits per la ciutadania i les professionals. I també, objectivables.

La representació de Sant Cugat va ser de les millors, vam salvar els mobles. A Barcelona érem molt poca gent. La repercussió a xarxes i premsa va ser correcta, més d’acord amb la magnitud de la convocatòria que amb el seu resultat. Això sí, TV3 ni hi va ser ni va informar.

Parlant d’un altra observació: la retirada de les mascaretes que ens permet intuir un final a aquesta pandèmia, ha estat més discreta, menys festiva del que havíem imaginat.

Sembla que les manifestacions col·lectives en general s’han tornat grises, tristes, pobres. Hem perdut la capacitat de compartir, de celebrar o reivindicar plegades. Tot flueix suaument, amb vocació de passar desapercebut, sense res que trenqui una harmonia feta més de renuncia que de benestar.

Per als que tenim molts anys, aquesta realitat ens situa en un escenari diferent als que s’han anat succeint al llarg de la nostres vides. La complicitat, el compartir, la lluita comuna han estat sempre prioritaris per a nosaltres, i ara mateix aquests valors no semblen massa presents a la societat actual.

La situació política, social i econòmica més propera és cada cop més decebedora. Per no parlar de la invasió d’Ucraïna, que ens entristeix i indigna, tant pel fracàs polític que representa, com pel patiment de la població ucraïnesa i russa, i per les seves repercussions sobre el nostre confort.

Els drets sanitaris i socials que creiem inamovibles, més que trontollar, s’enfonsen davant nostre sense que hi hagi més resposta que unes tímides manifestacions ciutadanes, i una ocupació massiva dels mitjans de comunicació.

No hi ha manera d’aconseguir una mobilització autèntica, com les que recordem en relació a les darreres guerres i a les retallades econòmiques/socials de la primera dècada dels 2000.

Al meu parer, als ulls de les administracions i ens públics, el seguiment minoritari de les manifestacions i concentracions que es van convocant és una indicatiu de la feblesa dels moviments socials. Seria millor prescindir de les actuacions que no tinguin assegurat un seguiment digne? Quina és l’alternativa? No es cap novetat, però en els darrers anys, i més arran de la pandèmia, totes les convocatòries són residuals, mobilitzen estrictament als i les que les convoquen.

Davant d’aquesta realitat, observada amb perplexitat, convocatòria darrera convocatòria, cal interrogar-se sobre les causes, però també ens hauríem de plantejar com cal actuar de cara a la lluita que ens queda per davant, que és molta! I no només ho han de fer les plataformes i entitats, que es qüestionen i reinventen després de cada “fracàs”, sinó també la ciutadania, individual i col·lectivament. No ens en sortirem culpant de la desmobilització només als partits, als sindicats, a les entitats i plataformes... Cal que ens responsabilitzem del futur, que ens sentim partícips del que passa al nostre entorn, ... i una mica més enllà. I que actuem en conseqüència. No només guanyaria la lluita social; també nosaltres ens sentiríem més útils, solidaries i, finalment, felices.

Assun Reyes Camps, metgessa de família i membre de la Marea Blanca Sant Cugat