Els Goya i la lluita sanitària… universal

Assun Reyes, 15/02/2023

Aquest cap de setmana l’atzar ha unit dos esdeveniments que d’entrada no tenen res a veure: un festival de cine i la lluita per una sanitat pública universal i de qualitat. La dura realitat, i no la casualitat, ha fet que es creuessin.

Només començar la gala, la vídua de Carlos Saura feia un reconeixement als professionals de la sanitat pública i una reivindicació a l’administració. Crec que és important aturar-se en ambdues coses:


Quan agraeix l’acompanyament que han fet els i les professionals ho fa per ordre i sense deixar-se a ningú: l’hospital de referència (no un macro-hospital terciari), les professionals de referència del Centre d’Atenció primària, i les dues persones de l’equip de PADES que els van acompanyar, al malalt i la família, les darreres setmanes. L’Eulàlia Ramon va dir que l’agraïment l’havien preparat amb en Saura i crec que s’ha de destacar que va ser acurat, precís i emotiu, com les seves pel·lícules: van parlar de persones concretes, fins i tot amb nom, va parlar de cura global i no només a ell sinó als i les que l’acompanyaven. Aquesta és l’atenció sanitària que reivindiquem, exactament aquesta; la que no és focal, la que contempla el conjunt de la persona i el seu entorn, la que fa un seguiment longitudinal, modest, compartit. La que fuig de l’anonimat de les agendes úniques, per fer valdre a cadascuna de les seves professionals. No es valora l’execució d’una consulta, es valora qui la fa i com la fa. És evident que, ara mateix, la sanitat pública viu del valor en que li donen uns professionals esgotats i poc tinguts en compte.

Quan reivindica, ho fa a unes administracions insensibles que no combreguen amb aquests valors, que prioritzen els números, els “guanys” i les “pèrdues”, i que no tenen cura en absolut dels seus i les seves professionals, a tot nivell. No escolten. No tenen compassió pel que estan patint treballadores i usuàries. I no saben, o no volen, calibrar a què ens portarà aquesta degradació de la sanitat pública. O, el que és pitjor, sí que ho saben i ho volen; ens porta a un benefici dels interessos privats i al desmantellament d’uns serveis que fins ara eren garants d’equitat davant la malaltia. La sanitat pública tendirà a ser un servei de “beneficència” per a qui no pugui pagar-se una atenció privada, que, per cert, també va en caiguda lliure.

Com dèiem, aquestes declaracions i moltes altres que es van fer durant la gala es creuen amb diferents jornades de lluita a molts territoris; en alguns amb un èxit total i en altres més discret, per no dir molt discret i evidenciant una divisió imperdonable a les convocatòries. Malauradament, és el cas de Catalunya. Com deia la Roser Casamitjana, companya de lluita a Sant Cugat, hauríem de tenir present que el fons no varia tant entre territoris, que el que varia fonamentalment són les formes. Hi ha territoris on la norma dels i les que manen es basa en la provocació, i altres on s’imposa la mentida i la hipocresia. “Si me dan a elegir” em quedo amb la primera que sembla que fa sortir més gent al carrer. Però no puc escollir i confio en el fet que la ciutadania catalana entengui que ens hi va la vida i que hem de sortir al carrer units entre nosaltres i amb les professionals, massivament, com altres vegades hem fet.

Esperar a viure aquesta degradació en la pròpia pell per mobilitzar-se és roí, egoista… i poc intel·ligent. Quan ens en vulguem adonar ja no hi serem a temps.