Matar-se a treballar, a sant de què?

Isidre Marías, Marea Blanca Sant Cugat 

26 de setembre de 2022

Hi ha gent que es mata a treballar i, massa, que es maten treballant. I com tantes coses, això a segons qui el deixa indiferent, mentre a altres ens escandalitza.

Sigui per una raó o per altra, perquè hi ha crisi o perquè hi ha pandèmia, la prèdica dels mandarins de l’economia sempre és la de que no ens hem d’arronsar i que cal escarrassar-se a treballar més per a sortir-nos-en. Amb el detall no menyspreable de que qui més insisteix en aquest sonsonet són aquells als quals no els cal treballar, perquè ja treuen profit dels que sí que treballen, o bé que ho fan en tasques que no comprometen seriosament la seva salut.

En les diferents onades de calor extrem d’aquest estiu, al nostre país, s’ha produït un augment de la mortalitat. I no poques de les defuncions han estat per cops de calor o per les circumstàncies agreujades en les quals els ha calgut bregar a moltes treballadores i treballadors. Les morts en accident laboral havien anat baixant molt des del 1988, però d’ençà de 2012, quan la crisi econòmica va arribar a ser més greu, s’ha anat observant un lleuger augment en la sinistralitat.

No només aquí, sinó arreu d’Europa, quan, amb la primera onada de la pandèmia, es va dir de parar o reduir l’activitat laboral durant unes setmanes, les dretes liberals van posar el crit en cel (o potser, en el zel) perquè, segons deien, això ens conduïa a una catàstrofe; mentre les esquerres cridaven a preservar vides, en general, i en particular, dels treballadors i treballadores dels serveis més imprescindibles, tant com fos possible.

Hi ha normativa laboral al nostre país que té com a finalitat protegir la salut i la vida de qui treballa. Però, s’ha fet evident que no totes les situacions que ens han sobrevingut en els tres darrers anys estaven previstes en la llei. D’altra banda, també s’ha vist, una vegada més, que som el país del feta la llei, feta la trampa, i massa empreses se salten la normativa de prevenció de riscos laborals o la interpreten a benefici d’inventari, atès que la inspecció no funciona tal com ho hauria de fer, i no acut abans sinó després de les desgràcies.

Amb la reforma laboral recentment aprovada, ja s’ha reduït la precarietat que, com gairebé tothom sap, va associada a una major sinistralitat. Però, encara queda molt per fer. En el primer semestre d’aquest any, segons dades del Ministeri de Treball i Economia Social, cada dia van morir dues persones treballadores en accidents laborals, i 3.221 persones van patir un accident de treball, de les quals 1.713 van necessitar baixa laboral. Cadascú pot comparar els gairebé 800 morts a l’any amb el que li sembli més avinent. Per exemple, és com si tinguéssim un atemptat a les Torres Bessones de Manhattan cada tres anys, pel que fa a pèrdues de vides, no a destrucció material, és clar.

Adaptant l’eslògan del Black Lives Matter (Les vides negres importen), caldria dir, ben clar i ben fort: Les vides dels treballadors i treballadores importen. A sant de què aquestes morts han de ser menys importants que les que resulten dels accidents de carretera, per causes criminals o per terrorisme!? De fet, els mitjans de comunicació, tots en general, fan menysteniment d’aquestes morts. I són xifres que van en augment, un any rere l’altre. Tenint en compte també que hi ha defuncions que no arriben a ser comptabilitzades com de causa laboral, perquè no es produeixen en un accident, sinó que són la resultant d’un deteriorament continuat de la salut produït per les circumstàncies i condicions de treball.

Seríem injustos si diguéssim que totes les empreses fan igual. Però, amb dades objectives, es fa evident que per a moltes empreses, i de vegades, també per a l’administració i els serveis públics, la prevenció dels riscos laborals no és una prioritat. I de forma automàtica, quan augmenta l’activitat, augmenta també la sinistralitat. Aquest és un mal endèmic del nostre país. No cal dir que n’hi haurà d’altres que estan pitjor, però, en el conjunt europeu, estem ben endarrerits. Per què no ens prenem aquestes morts tan seriosament com altres?

Aquest problema té més incidència en uns quants sectors, la construcció, l’agricultura i certes indústries. Però, vet aquí, que són els treballadors més mal pagats. Serà perquè, volent o sense voler, se’ls considera fungibles i més fàcilment substituïbles? I una altra: Si qui treballa en aquestes feines, generalment, ho fa perquè no té altra alternativa per a guanyar-se la vida, podríem dir que no hi ha massa diferència amb les condicions i el tracte que es dispensava, en èpoques no pas tan allunyades en la història, a la mà d’obra esclava?

Però, tampoc no ens quedem a pensar exclusivament amb els traumatismes físics. En el sistema productiu actual, hi ha nombrosos riscos psico-socials que són d’origen laboral, sobre aquests en prou feines hi ha gestió preventiva, ni en l’atenció primària de salut hi ha els mitjans suficients per a recavar les causes ni per actuar al respecte.

La Inspecció de Treball ha d’estar més ben dotada de mitjans, tant humans com materials. I és de vital importància que els sistemes preventius funcionin de veritat, anticipant-se i preveient les conseqüències de les condicions de treball en la salut.

Cal que, a més, hi hagi una major accessibilitat mútua entre l’assistència primària de salut i la inspecció laboral. Des de l’empresa, es tendeix a entendre la funció de la sanitat com a fiscalitzadora de possibles baixes laborals fraudulentes, mirant prioritàriament de prendre en consideració la traducció d’aquestes baixes en termes de productivitat, sempre sota la sospita d’absentisme laboral. Quan, ben pensat, una major preocupació integral i preventiva per a la salut dels treballadors seria molt més eficaç de cara a millorar la productivitat del conjunt de l’empresa o del servei públic.

Les persones treballadores han de veure atesa la seva salut d’una forma integral, tenint en compte tant les causes interiors com les exteriors a la vida laboral, tallant també amb la tendència a culpabilitzar-les dels seus mals.

Ara que comença el curs... Una crida concreta a donar suport emocional als professionals de l’ensenyament, que han passat situacions molt difícils d’entomar i de gestionar amb la pandèmia. La salut emocional dels que hi treballen compta, i des de la Conselleria, com des de les associacions de mares i pares, s’hauria de prioritzar. Una manera senzilla de fer-ho, i de sentit comú, seria escoltar-los. No són una peça que es colla i ja està.

I en les noves dinàmiques laborals que, amb la pandèmia, han vingut per a quedar-se, el teletreball, la digitalització de tot... Cal tenir en compte i establir un escrupolós respecte sobre el fet que tot treballador té dret a la seva vida privada. El cap d’un restaurant defensava fa uns dies els seus treballadors front a clients que es creien amb dret a fer-los perllongar la jornada laboral, dient-los que ells també tenen dret a tenir una hora de plegar i a viure. De manera similar, pel que fa a les necessitats de custòdia que puguin tenir les famílies dels escolars, això s’ha de tenir en compte. Segurament, la reclamació de solucions hauria d’anar en altres direccions, entre elles, el demanar als seus respectius llocs de treball mesures saludables de conciliació entre la vida laboral i la familiar.