Els galls dindi, la Tuna i l’Educació Sexual i Afectiva

Isidre Marías

Sant Cugat del Vallès, 17 d'octubre de 2022

Cada bèstia s’emparella com pot, però, a través d’un procés d’assaig i error que ve de temps remots, cada espècie ha anat fixant en els seus instints la conducta més eficient, la més exitosa. 

De tothom és conegut el festeig dels galls dindi. S’organitzen en una societat jeràrquica i es comuniquen mitjançant el monòton glo-glo-gloc i, de sobte, un crit feréstec. Quan no és època de reproducció, els mascles i les femelles viuen en grups separats, però quan arriba la primavera es creen bandades de festeig, uns grups de mascles i de femelles. Els de les femelles es desarticulen, fins que van solitàries amb total llibertat pels territoris, i és aleshores que els mascles tracten d’atreure-les amb crides sonores i esbatanant la cua. Quan el mascle i la femella han consumat l'acte sexual comencen la construcció del niu on poden aparellar-se diàriament fins al moment de covar.

Els humans, al llarg de la història, i de maneres diferents en cada lloc, hem anat fixant també uns rituals d’aparellament, però en nosaltres no són purament instintius, sinó culturals. Hi ha hagut, i encara es manté, una gran diversitat en el festeig i la seducció, que pot anar de la compra o el rapte de l’esposa fins al ball enfebrat del tango, la lambada o l’asserejé.

Una altra diferència és que, dotats com estem de capacitat racional i d’un sentit de la moralitat, tenim tendència a sotmetre a crítica les pautes de conducta que ens ha deixat la tradició. És per això que, en repassar la història, podem observar fins a quin punt les maneres de fer dels humans en relació amb el sexe, l’afectivitat i l’aparellament, han anat canviant. Sempre n’hi ha que volen mantenir incòlumes les pautes de l’etern ahir. Sempre s’ha fet així. És una tradició. -diuen. Mentre d’altres s’esforcen en passar-ho pel sedàs de la crítica, buscant un progrés moral i de civilització. 

En els darrers segles, si més no a la nostra banda del món, el progrés ha anat en el sentit de reconèixer i protegir els drets individuals. En aquesta direcció pretén avançar la legislació recentment aprovada o en vies d’aprovació, com la que estableix que “només un sí és sí”, a l’hora d’iniciar una relació sexual. 

Els fets de fa uns dies en una residència universitària de Madrid, àmpliament coneguts per tothom, han suscitat la reprovació d’una gran majoria, però no de tothom. Segurament, coses similars succeeixen i han succeït sense que es fessin virals en les xarxes socials d’Internet. El cas és que, es fa evident la necessitat que el raonament i la crítica d’aquests costums siguin estimulats en l’educació reglada. En les aules s’ha de propiciar l’ocasió de parlar-ne. 

Per l’extracció social que es pot presumir en l’alumnat, tant masculí com femení, d’aquestes residències universitàries, és fàcil deduir que no van poder gaudir d’una educació sexual i afectiva que els permetés posar en qüestió els comportaments agressivament masclistes com els dels nois des de les finestres, i el de les noies que els ho reien i, a posteriori, ho defensaven com una tradició. Així hem sabut que a no poques noies de col·legis majors catòlics els encanta que els diguin putes, quan justificaven a micròfon obert: És una tradició! Això per part d’un jovent presumptament nascut i educat al bressol de la més excelsa educació catòlica, que, en anar a la universitat, s’hostatja en aquestes institucions regentades per institucions religioses. 

Ben probablement, entre elles i ells, n’hi hagi dels que aquestes pràctiques els sobten i els afronten, però, per instint de supervivència, callen. Així i tot, pel que es veu, la majoria entren en aquest ecosistema, ho assumeixen i s’hi integren, sense ni parar esment en que cridar-li puta a una noia és una ofensa i un delicte que no mereix sinó menyspreu i condemna. I a hores d’ara, haver-ho de tornar a explicar resulta alarmant. No, això no és una tradició. Ho era, per exemple, allò de la Tuna Estudiantil, que a alguns i algunes que tenim una certa edat ja se’ns feia carregós, però ho suportàvem estoicament, pensant amb optimisme que el pas del temps i l’evolució de les idees ja ho superaria. 

Enfront d'aquests fets, per part dels gestors d’aquests centres, dels estaments universitaris, dels càrrecs polítics i de la població en general, hi ha hagut condemnes, excuses i silencis. Però un dels silencis més eixordadors ha estat el dels pares i mares d’ells i d’elles. Potser caldria preguntar-se si es compten entre els que recolzaven idees com la del pin parental, per tal d’evitar que a l’escola s’abordi pedagògicament la sexualitat i l’afectivitat. 

Si l’única forma apresa de seguici grupal de “galls dindi universitaris” passa per denigrar les noies cridant-les-hi “putes” i “nimfòmanes”, així com obsequiar-les amb l’increïble auguri del que succeirà amb la seva vagina, jo gairebé acceptaria, com a “programa de reducció de danys”, que a l’ESO i el Batxillerat els ensenyessin llaüt, bandúrria, guitarra i pandereta, a fi de reviscolar allò d’escoltar la Tuna en passar, amb els seus trimilimilims i els saltets airosos, mentre canten: 

Enredándose en el viento 
Van las cintas de mi capa, 
Y cantando a coro dicen: 
Quiéreme niña del alma. 
Son las cintas de mi capa, 
De mi capa estudiantil, 
Y un repique de campanas, 
Y un repique de campanas, 
Cuando yo te rondo a ti.

Tot i que, ben evidentment, seria molt millor que, sense gaire “repique de campanes”, d’una bona vegada, s’apostés per la inclusió, serena i ben planificada, de l’Educació Sexual i Afectiva en l’educació reglada. Només així, es podran revertir les proclames tòxiques i cavernícoles que els nous bàrbars fan córrer entre el jovent, amb l’objectiu de procurar-los salut mental i física.